Fotografia i ontologia: una lectura aristotèlica de Roland Barthes (Part 1)

1. INTRODUCCIÓ

---

Fa un parell d’anys vaig llegir per primera vegada La càmera lúcida de Roland Barthes, una lectura que va resultar fonamental pel desenvolupament del meu treball de final de grau en Filosofia. A partir d’aquesta obra vaig establir un diàleg entre els conceptes de Barthes i la teoria ètica del rostre d’Emmanuel Levinas, amb la voluntat de posar damunt la taula noves formes de construcció en les relacions entre els individus, les cultures i les tradicions.

Aquest exercici de pensament es va articular al voltant de la imatge —en concret de l’acte de saber mirar— com a eina de coneixement i reconeixement de l’altre. Així, la fotografia, hi apareix com un mitjà capaç d’interpel·lar, de generar preguntes i d’activar, finalment, una resposta crítica davant la societat líquida que ja assenyalava Zygmunt Bauman fa més de vint anys.

És en el marc dels meus estudis de fotografia que he volgut tornar a La càmera lúcida de Barthes, una obra que va ser central en la meva formació filosòfica i, d’alguna manera, va alimentar la meva passió per la fotografia. Aquesta vegada, però, n’he fet una aproximació diferent. Perquè no es tractava només de rellegir un clàssic amb ulls renovats, sinó de deixar-me interpel·lar pel text del filòsof francès des de la pràctica fotogràfica, des de la circumstància d’haver de crear i observar unes imatges.

La relectura reposada del llibre m’ha permès detectar uns matisos que, en la primera aproximació, m’havien passat per alt i, sobretot, m’ha obert la porta a noves línies de pensament i també a unes connexions inesperades amb altres autors i tradicions filosòfiques. D’aquest exercici n’ha sorgit el present assaig. Un apunt breu que és el resultat d’una exploració personal i acurada de l’hipotètic diàleg entre Roland Barthes i Aristòtil.

Després d’aquesta nova lectura, els conceptes nuclears que travessen de principi a fi La càmera lúcida —això vol dir el punctum i l’studium— em semblen sorprenentment coincidents amb algunes de les estructures dels raonaments que trobem en La Metafísica d’Aristòtil, una de les obres més influents del pensament universal.

A primer cop d’ull podria semblar que l’univers semàntic i temporal d’ambdós autors és radicalment diferent i, així i tot, quan ens endinsem en les seves preocupacions més profundes, de seguida detectem una inquietud compartida: la voluntat d’anar més enllà d’allò que és evident, de buscar el que roman ocult darrere l’aparença, allò que dona sentit i consistència al món.

La Metafísica pot ser llegida com l’intent radical d’Aristòtil per arribar a l’arrel de totes les coses: una recerca de les causes últimes i els fonaments que expliquen per què les coses són com són i actuen de la manera que ho fan. Aquesta preocupació el porta a formular una pregunta fonamentalment ontològica: què vol dir «ser»?

Aristòtil situa en el centre de la seva investigació el terme ousía, un concepte que sovint trobem traduït com a «substància» o «entitat» però que més aviat fa referència a l’ésser mateix, a allò que hi ha més enllà de les aparences. No es tracta, doncs, de la matèria ni tampoc d’una essència abstracta, sinó d’una mena de nucli que fa que una cosa sigui el que és. Aquesta ousía no es troba fora del món, com sostenia Plató en la seva teoria de les Idees. Per Aristòtil la concepció que plantejava Plató allunyava les causes dels seus efectes i, per tant, les feia inaccessibles al coneixement. És per això que Aristòtil afirma que la veritat ha d’estar a prop de les coses, que cal trobar-la dins les coses mateixes.

Si vols conèixer un arbre no l’has de buscar en el món de les Idees. El que cal fer és mirar l’arbre, aquí i ara, amb les seves fulles, el seu tronc, les seves branques i la seva ombra concreta. És així com Aristòtil construeix la seva metafísica: partint de la física, avançant des del que és més proper i concret fins al més immaterial i universal.

L’ontologia que sorgeix d’aquesta recerca assenyala que cada cosa està feta de matèria i forma, i que és concretament aquesta forma el que ens revela la identitat, allò que ens permet dir: això és un arbre, això és una persona, això és... x.

Tota realitat concreta és una unió indissoluble de dos principis: la matèria (hylé), que és el suport potencial de l’ésser, i la forma (morphé), el seu principi definidor. Aquesta forma és el que fa que una cosa sigui el que és, el que li dona identitat, definició i comprensió científica. És per això que Aristòtil considera que el coneixement veritable no resideix en les idees abstractes, sinó en la capacitat d’analitzar les coses a partir de la seva realitat més concreta i descobrir-hi la veritat que les conforma.

És a partir d’aquesta línia de pensament que podem llegir La càmera lúcida com una recerca de la substància, de la unitat i l’ésser d’un subjecte, més enllà del pur registre visual. Per a Barthes la fotografia no és només una imatge, és una presència, una empremta ontològica que ens connecta amb el que ha estat i que, en certa manera, encara és. I és això el que l’enllaça amb la metafísica d’Aristòtil.

Aquest breu assaig transita entre aquests dos pols: la fotografia com un accés a l’ontologia i la fotografia com a simulacre; entre l’ens i l’accident; entre allò que punxa i allò que només mostra. I per fer-ho, recorre a la metafísica aristotèlica, no com una doctrina fixa o superada, sinó en tant que marc viu i obert des d’on repensar la imatge, la presència i l’ésser en el context visual contemporani.

Però com encaixa Aristòtil en la teoria fotogràfica? Com pot entrar en diàleg amb els conceptes que proposa Roland Barthes? El que es pretén explorar al llarg d’aquestes pàgines és com el desig de coneixement —aquest impuls atàvic per mirar de comprendre què hi ha al darrere del que es mostra— pot trobar un punt de connexió amb el llenguatge visual de la fotografia.

En aparença, la fotografia sembla quedar-se a la superfície: fixa una imatge, captura un instant, diu sense matisos «això és». Però, què vol dir exactament aquest «això»? És només una afirmació plana, una còpia fidel de l’aparença? O també hi podem trobar una profunditat ontològica, un accés a allò que realment «és»? Aquest interrogant situa la fotografia en un terreny més complex del que podria semblar d’entrada, i ens permet considerar-la no només com una tècnica o un art, sinó com a forma de pensament. Aquest dilema esdevé especialment intens quan llegim La càmera lúcida que, igual que La Metafísica, parteix d’una experiència íntima i profundament existencial.

Quan mor la seva mare, Barthes, recorre a unes fotografies per mirar de retrobar-la. Però no busca només la seva imatge externa sinó alguna cosa més profunda, una presència, una veritat sobre el seu ésser. I en aquest procés descobreix un fet colpidor: cap de les imatges sembla contenir-la realment. Cap no la retorna, cap no l’encarna del tot. Fins que de sobte, en una sola fotografia —la coneguda com a fotografia del jardí d’hivern, que no arriba a mostrar mai al lector— Barthes percep una intensitat diferent, un gest, una mirada, una forma d’estar que el travessa com una fletxa. És el que ell anomenarà punctum: aquell detall que irromp en el nostre camp de percepció, que ens sacseja, que desborda el significat cultural de l’studium i ens colpeix profundament.

Aquest punctum, tal com Barthes el descriu, no només apel·la al sentiment o a la memòria, sinó que apunta cap a una experiència del que és real i que ens recorda a l’impuls aristotèlic per anar més enllà de l’aparença i arribar a l’essència. Igual que Aristòtil buscava l’ésser que hi ha darrere el fenomen, Barthes busca l’ésser estimat darrere la fotografia. Ambdós comparteixen un gest epistemològic fonamental: la voluntat de no quedar-se amb allò que es veu i preguntar-se què vol dir que una cosa «és» i la veritat que s’hi amaga, la presència que persisteix. D’aquesta manera, la fotografia, aparentment superficial, esdevé un espai d'ontologia afectiva, un lloc on el visible es converteix en la porta d'accés cap a alguna cosa què roman invisible, però que és essencial.